La Meva Terra Està Cremada!

La meva terra està cremada! El foc ens ha arrassat, la nostra tramontana ens ha jugat una mala passada, ajudant a algun impresentable que no estima la nostra terra, i ens ha robat allò que tant estimem. 

Encara no he tingut el valor per anar a veure com ha quedat tot, miro fotografies i el cor se m'encongeix, els ulls se m'omplen de llàgrimes, aquesta preciosa terra que tant m'ha donat (bolets, espàrrecs, cargols...) trigarà molt a ser la mateixa, però segur que tornarà a lluïr verda i encisadora. Som de l'Empordà!

  S'acosta una gent
 No em sé imaginar el què voldran
Porten ampolles
Amb draps molls al seu voltant


I de cop la veig
Aquella lluentor
És foc el conec
El què em fa més por


M'estan cremant
M'estan cremant (m'estan cremant)


I no sé perquè
Que hi poden guanyar
Si tots hi perdem
No poden pensar-hi


M'estic cremant (m'estic cremant)
M'estic cremant (m'estic cremant)


M'estic quedant sol
Les bèsties se'n van
Però no sé a on
Potser un dia tornaran


Em quedo sol (em quedo sol)
Em quedo sol (em quedo sol)


Tots m'han ajudat
Però jo m'he cremat
Aquells de vermell
Tot ho han intentat


He quedat tot gris
Ni una ànima en viu
No m'han salvat
No m'han salvat


He quedat tot gris (no m'han salvat)
Ni una ànima en viu (no m'han salvat)
Aquells de vermell (no m'han salvat)
Tot ho han intentat


He quedat tot gris (no m'han salvat)
Ni una ànima en viu (no m'han salvat)
Aquells de vermell (no m'han salvat)
Tot ho han intentat


Potser en 50 anys
Podré tornar a ser
El que era abans

Amanida de Bolets

Ja fa uns quants dies que ens varem menjar aquesta amanida, Però tot i així, us la vull explicar. Aquesta és la crònica, de com es pot preparar una deliciosa amanida d'estiu amb ou de reig, cep i rossinyol. Temps de preparació: 4 hores (aprox.).
Dificultat: Elevada.
Cost: Incalculable.
Els ingredients que necessitarem per preparar aquesta fabulosa amanida són tan dispars com aquests:
-Unes bones botes de muntanya (tipus Xiruca).
-Vehicle Tot Terreny (amb el dipòsit ple de gasoli).
- Provisions d’aigua.
- Cistell i ganivet.
- Una bona dosi de paciència i bona vista.
També necessitarem, i no menys important, per completar el plat:
- Enciam de colors.
- Ceba.
- Cansalada.
- Formatge curat.
- ...
- Oli i sal (vinagre opcional)
Començarem el procés, vestint-nos amb roba còmode, i calçant-nos les botes de muntanya. Seguidament, pujarem al vehicle tot terreny, el posarem en marxa, i ens dirigirem cap a la muntanya a provar sort. En aturarem en algun lloc que pugui semblar escaient, aparcarem el vehicle, ben arraconat, que no molesti als altres vehicles que puguin circular per la muntanya, baixem del vehicle, sense oblidar-nos d’agafar el cistell, la navalla boletaire i una ampolla d’aigua (per anar-nos hidratant).
Començarem a enfilar-nos per dins del bosc, com si fóssim cabres, i observarem si amb una mica de sort veiem algun bolet, ens desanimem força perquè no trobem res, allà lluny sembla que hi ha alguna cosa blanca estranya... com podem ens hi apropem i... oh! És un ou de reig que ja comença a sortir de l’ou... Quina il•lusió! ja ens falten menys ingredients per l’amanida.

Seguim inspeccionant el terreny, i anem trobant algun rossinyol ben bonics i tendres... cap al cistell. Mentre anem caminant anem trobant algun altre reig i per sort, trobem l’altre ingredient que ens feia falta, el cep!
Hem estat de sort, no comptàvem en trobar els ingredients adients per l’amanida, però encara que no n’hem trobat gaire quantitat, si que podem dir que els ingredients son de qualitat.

Ara que ja tenim els ingredients, ens posarem a preparar l’amanida. Netejarem i filetejarem els bolets. Prepararem l’enciam, la ceba i la tomata, passarem la cansalada per la paella per coure-la una mica, tallarem uns trossets de formatge curat... ho posarem al plat, ho amanirem i.... a menjar!
Simplement... Deliciós!

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: L'apagallums

Macrolepiota procera Gran (en grec, macro) i esvelt (en llatí, procera) són els dos adjectius que defineixen la paloma o apagallums i que fan que sigui una espècie fàcil de detectar als llocs oberts on creix. Les seves mides -el barret pot assolir els 30 cm de diàmetre, i la cama una alçada que supera aquesta xifra- li donen un aspecte que recorda el d'un petit paraigües o el d'un para-sol. El bolet també es caracteritza per tenir, tant al barret com a la cama, abundants esquames, així com perla presencia d'un anell que amb el temps esdevé mòbil. Macrolepiota procera esta considerada un bon comestible.
L’apagallums creix als boscos i també en llocs oberts, com clarianes, prats i marges de camí. Esta considerat un bolet freqüent i es pot trobar des del julio1 fins al novembre. El barret varia molt de forma durant el seu desenvolupament; així, inicialment és esfèric, però en madurar es va obrint fins a aplanar-se completament; el seu diàmetre oscil•la entre els 10 i els 30 cm. La superfície del barret és de color blanquinós crema i es troba recoberta de grosses esquames de color bru, molt evidents, les quals, de bon principi, són molt denses i cobreixen totalment el barret, mentre que amb el temps es tornen més espaiades i s'observen una mica aixecades vers la superfície. Les lamines també són de color blanquinós crema, denses, lliures (estan separades de la cama per un solc molt clar) i tenen l'aresta lleugerament irregular.
La cama de la paloma és allargada, esvelta i esta recoberta per esquames de color bru que formen un dibuix en ziga-zaga; és buida (fistulosa), té un anell doble que es torna mòbil quan el bolet envelleix i presenta la base clarament bulbosa. La carn és de color bru clar, molt dura en la cama. El sabor i l'olor són agradables i recorden els de les nous.
Macrolepiota procera és força semblant a M. rhacodes. Aquesta última es diferencia per la mida més petita, la cama llisa i per la seva carn, que si es prem o és ferida es torna de color ataronjat intens passats uns segons. Una altra espècie propera amb la qual es pot confondre és M. mastoidea, que es distingeix perquè té un umbó molt evident i perquè el seu anell no és doble. El gènere Macrolepiota es caracteritza per tenir les lamines separades de la cama per un solc, a més, quan el bolet ja és madur té l'anell lliure, tret que no es troba en un gènere proper com Lepiota.


Català Paloma, apagallums
Castellà Apagador, matacandelas; gallec: Cogordo, zarrota; basc: Galanperna jangarri; francès: Columelle; italià Bubbola maggiore, parasole; anglès: Parasol fungus; alemany: Parasolpilz, Riesenschirmling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Cama-sec

Es força freqüent distingir sobre l'herba dels prats grans rotllanes de color verd fosc que són visibles, fins i tot, des d'un turó veí. Aquestes rotllanes són els anomenats erols, que es produeixen en aquelles zones en que un bolet creix any rere any, fet que provoca que la rotllana es faci cada cop més grossa. Generalment, els erols tenen el seu origen en la presencia del cama-sec, un bolet petit que fructifica en grups nombrosos a la perifèria d'aquests cercles. De fet, alguns dels seus noms populars hi fan referència (carrereta, carrerola), encara que d'altres també indiquen la consistència resistent i corretjosa de la cama (cama-sec, corretjola). Una característica del cama-sec, que permet identificar-lo en cas de dubte, és la consistència de la seva cama, flexible i molt resistent, i que, per tant, costa de trencar.
El cama-sec sovint es coneix també amb el nom d'un altre bolet, el moixernó, malgrat que tradicionalment aquest nom correspon a Caloybegambosa ,excel•lent comestible, primaveral, de port més robust i que creix igualment en prats, formant erols. El cama-sec es troba als prats entre els mesos d'abril i de novembre. El barret de Marasmius oreades mesura entre 1,5 i 6 cm de diàmetre, té la superfície llisa i és de color d'ocraci pàl•lid a brunenc rosat: quan es troba ben hidratat té un aspecte com d'estar completament xop d'aigua, mentre que, en assecar-se, es torna mat i de color molt pàl•lid Quan esta hidratat, el marge presenta estries translúcides poc marcades. Les lamines són de color blanquinós crema, s'estenen fins a la cama i estan molt separades entre elles. La cama té una tonalitat que pot anar del color del barret al de les lamines.
Una característica del cama-sec que permet identificar-lo en cas de dubte, és la consistència de la cama, flexible i molt resistent, i que, per tant, costa de trencar. La cama és molt prima i no ultrapassa els 5 mm de diàmetre.
La base és encara més tenaç i presenta un borrissol blanc. Color ciànica del bolet també és molt característica. La carn és blanca. Existeix una espècie propera, M. collinus, que també forma erols i té un aspecte gairebé idèntic, però se'n separa perquè desprèn una olor diferent, perquè les lamines es troben una mica més denses i perquè té la cama buida per dins, sovint aplanada i menys resistent. Algun autor dubta de la comestibilitat de M. collinus, malgrat que la seva semblança amb la carrerola fa pensar que, tradicionalment, s'han consumit les dues especies barrejades.
El cama-sec es confon amb d'altres especies que també creixen en prats, algunes de les quals són verinoses. Cal fixar-se bé en la mida del bolet, el color clar de les lamines i, sobretot, la fermesa de la cama. Una confusió que cal evitar és amb Clitocybe riuulosa, una espècie verinosa que també creix en prats i que es pot diferenciar de M. oreades perquè és totalment blanca i perquè les seves lamines estan disposades de forma molt densa.

Cama-sec, carrereta, carrerola
Castellà: Senderuela, carrerilla; basc: Marasmio jangarri; francès: Faux mousseron; ¡tal¡à Gambe secche: anglès: Fairy ring mushroom; alemany: Fieldschwindling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

el mon dels bolets

El món dels bolets

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Temporada de Bolets...

A molts de diaris, es pot llegir aquests dies, que aquesta tardor tindrem una molt bona temporada de bolets... això espero, però si no plou, ho veig una mica cru.
Per nosaltres, de fet ara fa unes tres setmanes que se’ns ha acabat la temporada de bolets d’estiu, i estem esperant les tan desitjades pluges, per poder tornar a sortir a “caçar”.
La nostra temporada estiuenca boletaire, ens ha anat molt be, curt però profitós (l’any passat amb menys pluges, la temporada la varem allargar fins a finals d’agost).
A voltants del mes de maig, varem trobar molts de cama-secs, i algun moixernó de primavera.

Ja més entrat l’estiu, els rossinyols i ceps (d’estiu) ens han omplert els cistells gairebé cada cap de setmana, encara que la calor es fa insuportable, hem estat valents, suant molt, però ha valgut la pena. Això si, va ploure molt a començaments d’estiu, però els nostres boscos estan massa secs, fan pena de veure, a part de la porqueria que els incívics van llençant pel seu pas pel bosc.

Ja gairebé me n’oblidava, encara que es mereixeria un post per tot sol: l’ou de reig. Aquest any, al no haver-hi hagut gairebé pluges al mes d’agost, es varen acabar massa aviat, però, quin Festival!!! Que bonics! Que Bons! Que grans! No es pot descriure l’alegria que ens va entrar un dia que per casualitat (be, casualitat del tot no) varem emplenar dos cistells d’ous de reig. Ummm...

Ara, hem d’esperar que les pluges arribin, tornarem a agafar els cistells i...

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Múrgola Rossa

DESCRIPCIO Barret molt arrodonit, de 5-8 x 5-1 0 cm, esfèric o ovoide. La superfície, que és fèrtil, és de color ocre o mel. Té forma de vesper i està plena de grans forats arrodonits anomenats alvèols, disposats molt irregularment. Els alvèols de la base del barret estan soldats directament al peu, sense formar cap val•lècula. Peu buit i rabassut,de 4-10 x 2-4 cm, amb la base molt ampla, de fins a 8 cm, que és fortament costada. És blanc i furfuraci, tant per dins com per fora. Carn blanca, olor i gust suaus.
Habitat: Fong suposadament sapròfit que viu en boscos de ribera, sota verns, pollancres, oms i freixes. També ho fa en prats i pinedes sorrencoses. Prefereix els sòls neutres o bàsics. Fructifica a la primavera; és més abundant en anys de primaveres plujoses i poc ventoses. És comú; es troba des del litoral fins als Pirineus.
Comestibilitat: Es un bon comestible, encara que d'inferior qualitat que la resta de múrgoles. En cru presenta les mateixes propietats que totes.
Remarques: Als boscos de ribera es troben altres múrgoles semblants, que probablement en son simples varietats. Una d'elles és M. Rigida (Krombholz) Boudier, d’alvèols poligonals, amb el fons pla. Tota ella és molt fràgil i de consistència cerosa. Una altra és M. umbrina Boudier molt petita i completament negra, que es en zones muntanyenques. Una tercera, la més gran de totes, és M. crassipes krombholzj, Boudier, de mida gegantina, que pot arribar fins a 30 cm d'altura.

Morchella rotunda (Pers.: Fr.) Boudier

Font: Bolets de les comarques gironines



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

espàrrecs i...

Avui Dilluns de Pasqua, després de dinar, i de fer una bona migdiada, hem decidit anar a buscar quatre espàrrecs per fer una truiteta per sopar, com que el cherokee, el divendres ens va deixar tirats, hem tingut que anar amb el Nissan tino, i com és lògic, no ens hem pogut ficar per llocs on anem amb el 4x4. En hem endinsat per un camí, que semblava que estava força bé, però hem rascat el sota del cotxe un parell de vegades, o sigui que hem parat, i hem començat a recollir els espàrrecs, quan ja portàvem una estoneta, he vist alguna cosa estranya, sota d' unes fulles, les he aixecat, i m’ha aparegut…. Una Múrgola! És una múrgola rossa, i pesa quasi bé 100 gr. M’ha fet molta il•lusió, ja que és la primera que agafo! i de pura casualitat! Normalment diuen que on n’hi ha una, n’hi ha més, però no ha estat el cas… ara sé que portaven dins de la bossa aquell parell d’àvies que ens hem creuat pel camí…



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

estic baldada!

Aquest ha estat un altre cap de setmana intens, el Dissabte, ens tocava anar a desmuntar l’avancé de la caravana ( joooo, ens tanquen el càmping 4 mesos!), ja que la setmana passada, amb el diluvi que ens va caure no varem poder. Be, ara ja ho tenim desmuntat, i fins al més de març....

El Diumenge, varem anar a recollir la nevera i el congelador que ens havia quedat al càmping, hi havia en Pere, el veí, que havia trobat xampinyons dins mateix del càmping! Ara que ens fan fora... però que hi farem. Després varem pujar a dinar a dalt de la muntanya, havíem anat a buscar uns canelons ja fets, portàvem beguda, plats, taula... be, tot el necessari per fer de “domingueru”, però abans de dinar, anem a mirar un lloc on la setmana passada varem trobar un bon grapat de negritos, i tornem a provar sort... i, gràcies a les pluges, era un festival de negritos... i només portàvem un cistell!!! Oh!!!, el que és una pena, és trobar bolets, arrencats i girats, d’aquells que no saben que son, i els fan malbé, jo he ensenyat als meus fills, que bolet que no coneixem no el toquem, potser és bo, i algú que el conegui el recollirà i en farà festa, això ho dic perquè vaig trobar molts de negritos arrencats, de gent que va a buscar rovellons (pel meu gust és un bolet normalet) i sembla que els fa gràcia destrossar bolets... Be doncs, quan varem tenir ple el cistell, que pesava moltíssim, ens varem dirigir a algun lloc ben assoleiat per poder dinar, però mentre buscàvem on dinar, vaig fer aturar a en Balde07, perquè volia fer una foto a uns mollerics gegants preciosos, i mentre feia la foto... Més Negritoooos, i on els poso? Doncs varem buidar el cistell al cotxe, i Sant tornem-hi! Els meus nens, s’ho van passar d’allò més be, recollint bolets, i ja son tots uns experts!

Amb la tonteria, ahir varem fer uns 60 Km de 4x4, i avui estem baldats, em fa mal tot! Entre el cotxe i els bolets, sembla que m’hagin apallissat! Però ens ho varem passar molt bé.

A l’arribar a casa, tocava col•locar be els bolets, els vaig anar netejant la sorra, i col•locant en una caixa, d’aquelles de plàstic on s’hi posen les verdures... no s’acabaven mai... la caixa va quedar ben plena, i vaig emplenar dues carmanyoles més ben plenes de fredolics, sense comptar, perquè potser no son tant exquisits, però bons també ho son, dels mollerics ben tendrets i les potes de perdiu. Vaig quedar ben farta de netejar bolets, però la mama, la sogra, el meu germà i etc, estaran molt contents amb els bolets que els donaré per sopar.... ah, com és lògic a casa avui hi ha per sopar truita de fredolics amb ceba... ummmm per llepar-se els dits! Qui deia que aquest any no hi hauria bolets?


Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Camperol o xampinyó silvestre

Dins dels xampinyons no cultivats, aquest és possiblement el més buscat pels boletaires. Es tracta d'un bolet de qualitat que està considerat un bon comestible i que es fa servir per guarnir tot tipus de guisats, sobretot gracies al seu sabor agradable, que recorda el de les avellanes. Pel seu habitat, el camperol es deixa veure amb facilitat, ja que creix en prats i clarianes de bosc, on la seva coloració blanca destaca per sobre de l'herba verda. Sovint fructifica en cercles o erols, on l'herba creix més ufanosament. A diferencia del cama-sec, però, no fa cremats. A partir de la primavera i fins a la tardor, el camperol es deixa veure en prats i clarianes. Pel seu agradable sabor, és molt estimat a la cuina.
El camperol fructifica en llocs herbosos, sobretot prats i clarianes de bosc, preferiblement sobre sols bàsics. Es pot trobar a partir de la primavera i fins a la tardor de manera relativament freqüent. El seu habitat s'estén des de vora el mar fins als estatges subalpí i alpí. El barret mesura de 5 a 10 cm de diàmetre; de bon principi és hemisfèric i en madurar es va estenent fins a ser de convex-aplanat a aplanat. És de color blanquinós, amb la superfície ornamentada amb esquames de color blanc que, en envellir, prenen tonalitats brunes que contrasten sobre el fons blanc. El marge esta cargolat, és llis i de jove sovint presenta restes del vel universal. Les lamines són lliures -no arriben a la cama- i denses; quan el bolet és jove són de color rosat fosc i a mesura que les espores maduren es van tornant de color bru porpra fosc; l’'aresta no es diferencia, i és sencera i del mateix color que la resta de la lamina. La cama és de color blanc i cilíndrica. Mesura de 4 a 7 cm d’alçada per d'1 a 2 cm d'amplada, i sovint és una mica més estreta vers la base; presenta un anell ascendent de color blanc que és fràgil. La superfície és llisa i esta coberta
de fines fibril•les. La carn és ferma i compacta, d'un color blanquinós que pot envermellir molt suaument, gairebé de forma imperceptible. Desprèn una agradable olor fúngica i té un sabor que recorda el de les avellanes. Dins del gènere Agaricirs existeixen tant especies comestibles com verinoses. La major part de les tòxiques es poden distingir bé, ja que la seva carn es taca intensament de color roig o groc. A. campestris es pot confondre amb A. xanthoderma, que és lleugerament tòxic i que es pot diferenciar per la seva olor de fenol, perquè no té esquames evidents al barret i perquè la seva carn sobretot vers la base de la cama i el marge del barret, es torna de color groc intens. Una altra espècie semblant, que també és lleugerament tòxica, és A. praeclaresquamosus, que se'n separa per la intensa i desagradable olor de iode que desprèn i pel virament a groc llampant de la seva carn.

Agaricus campestres. Castellà: Champiñón silvestre; basc: Barrengorri; gallec: Fungos dos lameiros; francès: Potiron; Italià Prataiulo bianco; anglès: Common field mushroom; alemany: Feld-Egerling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Que bonic és el bosc a la tardor

Aquest passat cap de setmana, ha estat profitós. Després de les pluges, escasses però pluges, de setmanes anteriors, voltar per la muntanya, ha estat més interessant, els boscos ja estan canviant de color, i el terra, ple de fulles, aglans, pinyes, molsa... molts de colors i molts aromes... ara si que dona gust passejar pel bosc, i relliscar , caure de culs... be, el normal...

El dissabte, ens varem despertar força aviat, i cap amunt! Teníem la intenció d’anar a caçar rovellons, i doncs comencem a caminar (be, gairebé escalar) per un bosc de força amunt, on ens havien dit que hi començava a haver-hi rovellons, i de sobte... Tothom quiet! Que ningú mogui els peus! En Jordi, en Xavi i en Blade07, em varen mirar estranyats... m’ajupo, i... CAMAGROCS!!! On hi hagi camagrocs que es treguin els rovellons!!! Això si que m’agrada!... amb molta cura, comencem a collir aquest fràgil bolet tant i tant aromàtic i bo, com que surt en clapades molt grans, els nens s’ho van passar molt be, i cada vegada tenen més traça agafant-los amb molta cura per no trencar-los... quan se’ns va acabar aquesta clapada, en Blade, gran buscador, en va trobar una altra, i així varem emplenar tot un cistell ben ple de rossinyols de pi o camagrocs. Quan ja començàvem a tenir gana, varem decidir que ja n’hi havia prou i varem anar baixant, amb caigudes incloses per les relliscades, i varem trobar, ja sense buscar tres o quatre rovellons i un parell de negritos... ole! Quina olor que ens feia el cotxe! Quina flaire més bona que fan els camagrocs!

El diumenge varem canviar de muntanya, i ja ben amunt, varem fer una parada tècnica, hi havia necessitats fisiològiques... i oh! NEGRITOS! O fredolics... més de mig cistell, i també potes de perdiu , mollerics i alguna mocosa! Quin sopar que vam fer dilluns!!!

El pitjor de trobar rossinyols de pi, per mi, és arribar a casa, i secar-los, ja que a mi m’agrada com s’assequen cosits... ja us ho explicaré.

Almenys, arriben tard els bolets, però arriben...

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Escaldabec

conegut també com marieta pel seu color llampant, d'un vermell intens a la part superior del barret i sovint a la cama, aquest bolet és un bon exemple del que s’anomena escaldabecs. Aquests inclouen totes aquelles llores o poagres (bolets de carn trencadissa com el guix i que no fan làtex que tenen un sabor picant o molt picant, sovint prou evident com per deixar la boca de qui els tasta sense capacitat de notar el sabor de cap altre aliment durant una bona estona. Generalment aquests bolets tenen tons vermellosos, encara que cal tenir en compte que sovint poden perdre el color, especialment si a l'exemplar li ha tocat el sol o hi ha hagut una pluja intensa. Aquest escaldabec no és tòxic, però pel seu sabor no es considera comestible. El barret de l’'escaldabec, característic pel seu color vermell intens, pren una lleugera forma d'embut a mesura que es desenvolupa.

L'escaldabec fructifica generalment tant en boscos de pi de zones baixes, ja sigui de pi blanc o de pi pinyoner, com sota coníferes de muntanya, com serien el pi roig, el pi negre o avet. És un bolet abundant i molt comú, que es pot trobar entre la primavera i la tardor, i fins i tot a l'hivern, en les pinedes més temperades.

El barret és arrodonit de jove, mentre que en desenvolupar-se esdevé aplanat o amb una molt lleugera forma d'embut; pot assolir fins a 10 cm de diàmetre. És de color vermell viu, encara que es pot decolorar a rosat o gairebé blanc amb facilitat. La superfície del barret és lleugerament vellutada, i sovint té el marge ondulat, però mai estriat.

Les làmines, sovint trencadisses en fregar-les, arriben a la cama i s'hi estenen una mica (decurrents). Són denses, blanques de bon principi i, en madurar, de color crema fosc, a causa del color de les espores. L'aresta és sencera i del mateix color, malgrat que en alguns exemplars pot tenir tons vermellosos. La cama mesura 3-6 x 1,5-3 cm, és massissa, amb l'interior ple, cilíndrica i robusta. Presenta un color blanquinós amb taques grogues, sobretot a la base, i una zona vermellosa variable. La carn és trencadissa com el guix, tal com passa amb la majoria d’espècies del gènere Rússula, densa, compacta, blanca i de color vermell sota la cutícula. Fa una lleugera olor de fruites i és molt picant.

Les característiques principals per poder reconèixer amb certesa aquest bolet són el color del barret, vermell viu, les lamines decurrents i el sabor molt picant. Hi ha altres escaldabecs

propers que creixen també a les pinedes, com Rússula rhodopoda o R. helodes, molt semblants a R. sanguina, però que tenen un sabor menys picant i les lamines no decurrents (no s'estenen perla cama). El gènere Russula inclou tot un grup de bolets de port semblant, carn de consistència granelluda i trencadissa i que en cap cas fa làtex, dins dels quals trobem les llores o poagres, pebrassos, escaldabecs i d'altres bolets afins.

Russula sadnea ESCALDABEC

Castella Rúsula sanguinea; basc: Pinudi-gibelgorri; alemany: Blut Taubling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxes de bolets: Llora

la llora és un bolet forca conegut i cercat en algunes contrades de Catalunya perquè és considerat un bon comestible . Tot i això, la seva ingesta de vegades ens pot donar sorpreses desagradables; la seva semblança amb la resta dels seus congèneres fa que sovint se'l confongui amb alguna altra espècie de sabor molt picant, que ens pot espatllar un bon guisat. Dins del gènere Rússula –que es reconeix per la carn trencadissa i perquè mai no fa làtex, es troben, entre d'altres bolets, les poagres, els escaldabecs, els pebrassos i les llores, en la gran majoria especies no tòxiques, però que poden resultar incomestibles pel seu sabor picant o molt desagradable. El color del barret de la llora és molt variable, hi ha exemplars que el tenen verdós i d'altres lilaci. Aquesta no és, doncs, una bona referència per identificar el bolet.

La llora és un bolet comestible que creix sota planifolis (alzines, roures, faigs), normalment formant grups nombrosos. Es tracta d'una espècie comuna, que fructifica des de l'estiu fins a la tardor. Quan el bolet és jove, el barret és bombat (convex), mentre que en desenvolupar-se esdevé més aplanat i a vegades una mica deprimit. Mesura de 5 a 12 cm de diàmetre. La seva superfície és de color força variable: blau metàl•lic, verdós, violaci, i sovint té reflexos groguencs que dibuixen franges radials. La cutícula és llisa i lluent, i el marge del barret no és estriat. Les làmines són blanques, forca denses, fràgils, primes i tenen un característic tacte greixós. La cama és cilíndrica, mesura 5-7 x 1-2 cm, no és molt robusta, de color blanc, i freqüentment es troba corcada per les larves. La carn és

fràgil i trencadissa, com a tot el gènere. Ni la seva olor ni el seu sabor són remarcables. Es recomana tastar la carn. La coloració del barret de la llora pot ser molt variable, un fet que ha donat lloc a l’existència de varietats verdoses o liliàcies: per tant, aquesta no és una bona característica per identificar correctament aquesta espècie. El més recomanable és tastar-ne la carn, suau, i comprovar el tacte greixós de les lamines per tal d'evitar confusions amb altres congèneres no comestibles. En aquest sentit, s'hi assemblen forca Rússula langei, una espècie molt propera que té el barret de color més clarament violaci i la cama també amb taques violàcies, i la llora verda, també bon comestible, que sovint es troba compartint habitat amb la llora, i de la qual se'n diferencia perquè té el barret de color verd i sovint amb el marge esberlat. Actualment es coneixen unes 250 especies del gènere Rússula, que es caracteritzen perquè són micoríziques (estableixen simbiosis amb els arbres i arbustos), presenten colors vius, tenen la carn fràgil i trencadissa, formada per cèl•lules arrodonides. R. Cyanoxantha és una de les especies més abundants del seu gènere.

Rússula cyanoxantha Llora

Castellà Carbonera; basc: Urritx; gallec: Netorra; francès: Charbonnier; angles: Blue and yellow russula; italià Colombina iridiscente; alemany: Frauen-Taubling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Bolets, castanyes, cargols i cireretes....

La tardor, per als qui ens agrada la muntanya, ens porta moltes distraccions, El nostre afany recol•lector primitiu, ens fa recórrer les muntanyes a la recerca d’aquell menjar preuat....
La setmana passada, ja varem inaugurar la nostra etapa castanyera, amb el Tete i la Lídia, la Marina, en David i l’Arnau, en Jordi, en Xavi, en Blade i jo. Les castanyes de la setmana passada encara eren petites, però fetes a la barbacoa, estaven boníssimes...

Aquest cap de setmana, no podia començar millor... Pluja!!!! Ja tocava! Com que plovia poc, varem anar per el GR11 a la recerca de Cireretes D’arboç, que bones! Però s’ha d’anar en compte de no menjar-ne masses, ni deixar que fermentin (queden alcoholitzades). A l’arribar al Càmping, en Xavi volia anar a buscar cargols... doncs som-hi! Agafem la galleda i el lot (ja fosquejava) i anem a buscar cargols, en varem trobar forces, però de tant jugar-hi en Xavi, va deixar destapat el cubell i em va quedar tot l’avancé ple de cargols, n’hi havia fins i tot a dins de les sabates!!!!
El Diumenge, ens despertem aviat (si, les 10 del matí, per un diumenge és molt aviat), pugem al Cherokee i ens enfilem cap a Bassegoda, on hi ha pel camí uns quants castanyers i podrem recol•lectar castanyes, però, ens varem equivocar de camí, i ens varem quedar clavats al fang... amb penes i treballs varem sortir, patinant el cotxe a dreta i esquerra, però en Blade que és un campió, amb la meva apreciada ajuda es clar, va tornar marxa enrere, quasi un kilòmetre (no podíem girar enlloc) fins al camí correcte. A dalt de Bassegoda, bolets pocs, només varem trobar potes de perdiu, però algo és algo!
Quan varem tornar al càmping acabaven d’arribar en Pere i família de caçar bolets, ells si que n’havien trobat: rovellons, negritos.... provarem la setmana que ve....
Per anar be, hauria de ploure uns quants dies seguits, el bosc necessita aigua, que fa pena!



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català