Els Reis Mags existeixen de veritat (historieta)

L'altre dia, vaig rebre un correu electrònic que em va enviar en Pepe, amb una historieta sobre els tres reis d'orient, que espero que quan m'arribi el moment de respondre a la fatídica pregunta, em serveixi.... i Pels que encara sou a temps ... Qui són els Reis d'Orient? De segur que aquesta història us ajudarà molt...

Els reis Mags són veritat

Tot just el seu pare s'havia assegut a l'arribar a casa, disposat a escoltar-li com tots els dies el que la seva filla li explicava les seves activitats al col·legi, de sobte en veu una mica baixa, com amb por, li va dir:

- Papà?

- Sí, filla, diga'm.

- Escolta, vull... que em diguis la veritat.

- Es clar, filla. Sempre te la dic -va respondre el pare una mica sorprès.

- És que... -va dubtar la Júlia.

- Digues-me, filla, digues-me.

- Papà, existeixen els Reis Mags?

El pare de la Júlia es va quedar mut, va mirar a la seva dona, intentant descobrir l'origen d'aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tan sorprès com el seu que el mirava igualment.

- Les nenes diuen que són els pares. És veritat?

La nova pregunta de la Júlia el va obligar a tornar la mirada cap a la nena i empassant-se saliva li va dir:

- I tu a qui creus, filla?
- Jo no sé papà, que sí i que no. D'una banda em sembla que si que existeixen , perquè tu no m'enganyes; però, com que les nenes diuen això.

- Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals però...

- Llavors és veritat? -va tallar la nena amb els ulls humitejats-. M'heu enganyat!

- No, mira, mai t'hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen -va respondre el pare agafant amb les seves dues mans la cara de la Júlia.

- Llavors no ho entenc papà.

- Aseu-te Julieta, i escolta aquesta història que et vaig a contar perquè ja ha arribat l'hora que puguis comprendre-la -va dir el pare, mentre assenyalava amb la mà el seient al seu costat.

La Júlia es va asseure entre els seus pares ansiosa d'escoltar qualsevol cosa que la tragués del seu dubte, i el seu pare es va disposar a narrar el que per a ell era la veritable història dels Reis Mags:

"'Quan el Nen Jesús va néixer, tres Reis que venien d'Orient guiats per una gran estrella es van apropar al Portal per a adorar-lo. Li van dur regals en prova d'amor i respecte, i el Nen es va posar tan content i semblava tan feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, va dir:

- És meravellós veure tan feliç a un nen! Hauríem de dur regals a tots els nens del món i veure el feliços que serien.

- Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de poder dur regals a tants milions de nens com hi ha en el món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d'alegria, va comentar:

- És veritat que seria fantàstic, però en Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els nens. Però seria tan bonic.

Els tres Reis es van posar molt tristos al pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Nen Jesús, que des del seu pobre llitet semblava escoltar-los molt atent, va somriure i la seva veu es va escoltar en el Portal:

- Sou molt bons, volguts Reis Mags, i us agraeixo els vostres regals. Us ajudaré a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder dur regals a tots els nens?

- Oh! necessitaríem milions i milions de patges, gairebé un per a cada nen que poguessin dur al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no podem tenir tants patges., no n'existeixen tants.

- No us preocupeu per això -va dir el Nen-. Jo us en donaré, no un sinó dos patges per a cada nen que hi ha al món.

- Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir alhora els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

- Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han d'estimar molt als nens?.

- Sí, es clar, això és fonamental - van afirmar els tres Reis.

- I, no es cert que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens?

- Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

- Doncs digueu-me, volguts Reis: hi ha algú que estimi més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que el Nen Jesús estava planejant, quan la seva veu de nou es va tornar a escoltar:

- Ja que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d'Orient tots els nens del món rebin alguns regals, JO ordeno que per Nadal, commemorant aquests moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges i que, en el vostre nom i de la vostra part, regalin als seus
fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre els nens siguin petits, el lliurament de regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nens siguin suficientment grans per a entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, cada Nadal, els nens faran també regals als seus pares en prova d'afecte. I recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços. "

Quan el pare de la Júlia va haver acabat de contar aquesta història, la nena es va aixecar i fent un petó als seus pares va dir:

- Ara sí que ho entenc tot papà. I estic molt contenta de saber que m'estimeu i que no m'heu enganyat.

I corrent, es va dirigir a la seva habitació, tornant amb la seva guardiola a la mà mentre deia:

- No sé si en tindré prou per a comprar-vos algun regal, però l'any que ve ja guardaré més diners.

I tots es van abraçar mentre, des del Cel, tres Reis Mags contemplaven l'escena tremendament satisfets.


PD:

Per cert, fes fora de casa teva a aquest barbut gros impostor que vesteix de vermell, és un artifici consumista!!! Salvem al Tió i als Reis Mags!


Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

la cenicienta que no queria comer perdices...

Avuí 8 de març que és el dia internacional de la dona, sempre hi ha d'haver un dia per cada causa.... i les dones som una causa perduda...
Be doncs, l'altre dia, en Codex37, em va enviar aquest conte per correu electrònic, considero que és un conte força escaient per avui, i com que veig que en Jordi amb el bloc, ens te força abandonats, i no l'ha publicat, em prenc la llibertat de publicar-lo jo mateixa, és un conte, pero...

La Cenicienta que no quería comer Perdices

Publish at Scribd or explore others: Short Stories literature infantil

conte de Nuria López Salamera, i dibuixos de Myriam Cameros Sierra

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Un dia, una mestressa de casa....

Un dia , una mestressa de casa buscava llenya per a la seva cuina , estava prop del riu, tallant una branca d'un arbre caigut, quan se li va escapar la destral de les mans i va anar a parar al fons del riu.
La dona va suplicar a Déu i Ell aparegué.
Li va preguntar:
-Per quina raó estàs plorant dona?
La dona va respondre que la seva destral havia caigut al riu.
Déu entrà al riu, va treure una destral d'or i li preguntà a la dona:
-És aquesta la teva destral?
La noble dona va respondre:
-NO, Déu no és aquesta.
Déu entrà novament i va treure del riu un destral de plata i va tornar a preguntar:
-Aquesta és la teva destral dona? .
-No, respongué la dona…...
Déu va tornar novament al riu i va treure un destral de ferro i fusta i de nou va preguntar:
-És està la teva destral?
-Sí va respondre ella, aquesta és ...
Déu estava tan content amb la sinceritat de la dona que li va dir que tornés casa, regalant-li les altres dues destrals, la d'or i la de plata……….Un altre dia, la dona i el seu estimat espòs estaven passejant pels camps, quan ell va ensopegar i va caure al riu. La infeliç dona, que no sabia nedar, es va posar a suplicar a Déu, Ell va aparèixer i li va preguntar:
-Dona, altra vegada tu, per què estàs plorant?
La dona va respondre que el seu espòs havia caigut al riu i s'havia ofegat. Immediatament, Déu es llençà de cap al riu, i va treure agafat pels cabells a Brad Pitt i li va preguntar a la dona: -És aquest el teu espòs?
-Sí, si, si va assentir la Dona.
Llavors Déu es va enfadar:
-Ets una dona mentidera, va exclamar!!!
Però ràpidament la dona li va explicar Déu,
-Vostè perdoni, però hi ha un malentès. Si jo hagués dit que “no”, llavors Vostè, m'hauria portat a Mel Gibson i si li hagués tornat a dir que tampoc era ell, Vostè, m'hauria portat al meu marit, i quan digués que si, Vostè, m’enviaria cap a casa amb els tres homes. Més Jo sóc una humil dona i no podria cometre TRIGAMIA…. Per això és que li vaig dir sí al primer d'ells….
Déu va trobar just el comentari de la dona i la va perdonar.

MORALITAT (“moraleja”)…
“Les dones menteixen tan bé que fins i tot Déu les creu”.


Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Conte de la Caputxeta vermella (adaptat als nostres temps...)

LA CAPUTXETA VERMELLA

"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella 1i va contestar:
-Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
-¿Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.
-Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella- però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.
La Caputxa Vermella va entrar a la caseta va dir:
-Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:
-Vine més a prop, nena, que pugui veure't.
La Caputxa Vermella va dir:
-Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quin ulls tan grossos que tens!
-És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.
-Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
-Es que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.
-Àvia, quines dents tan grossos que tens!
-Estic molt content de ser “quisóc” i “com sóc” -va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.
Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s'estimava més que li diguessin “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.
-Escolta, noi! ¿Què t’has cregut -li va preguntar la Caputxa Vermella.
El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.
-Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! ¿Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?
Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."
Extret dels contes per a nens i nenes politicament correctes de JAMES FINN GARNER. Traducció de Quim Monzó . Us el recomano...

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

El conte que no ens van explicar...

Aquest és el conte més curt i més bonic que hauràs llegit durant tota la teva vida.:

Hi havia una vegada, una noieta, que li va preguntar a un noi si es volia casar amb ella.

El noiet li digué "NO".

I la noieta visquè feliç per sempre, sense tenir que rentar, cuinar ni planxar per ningú, sortint amb les amigues, i tirant-se a qui li donava la gana, gastant els seus diners per a ella mateixa i sense treball extra.

**FI**

El problema és...que Quan érem petites... ningú no ens va explicar aquest conte i, ... Ens van FOTRE!!!! AMB EL PRÍNCEP BLAU DELS COLLONS!!!!