Fitxa de bolets: L'apagallums

Macrolepiota procera Gran (en grec, macro) i esvelt (en llatí, procera) són els dos adjectius que defineixen la paloma o apagallums i que fan que sigui una espècie fàcil de detectar als llocs oberts on creix. Les seves mides -el barret pot assolir els 30 cm de diàmetre, i la cama una alçada que supera aquesta xifra- li donen un aspecte que recorda el d'un petit paraigües o el d'un para-sol. El bolet també es caracteritza per tenir, tant al barret com a la cama, abundants esquames, així com perla presencia d'un anell que amb el temps esdevé mòbil. Macrolepiota procera esta considerada un bon comestible.
L’apagallums creix als boscos i també en llocs oberts, com clarianes, prats i marges de camí. Esta considerat un bolet freqüent i es pot trobar des del julio1 fins al novembre. El barret varia molt de forma durant el seu desenvolupament; així, inicialment és esfèric, però en madurar es va obrint fins a aplanar-se completament; el seu diàmetre oscil•la entre els 10 i els 30 cm. La superfície del barret és de color blanquinós crema i es troba recoberta de grosses esquames de color bru, molt evidents, les quals, de bon principi, són molt denses i cobreixen totalment el barret, mentre que amb el temps es tornen més espaiades i s'observen una mica aixecades vers la superfície. Les lamines també són de color blanquinós crema, denses, lliures (estan separades de la cama per un solc molt clar) i tenen l'aresta lleugerament irregular.
La cama de la paloma és allargada, esvelta i esta recoberta per esquames de color bru que formen un dibuix en ziga-zaga; és buida (fistulosa), té un anell doble que es torna mòbil quan el bolet envelleix i presenta la base clarament bulbosa. La carn és de color bru clar, molt dura en la cama. El sabor i l'olor són agradables i recorden els de les nous.
Macrolepiota procera és força semblant a M. rhacodes. Aquesta última es diferencia per la mida més petita, la cama llisa i per la seva carn, que si es prem o és ferida es torna de color ataronjat intens passats uns segons. Una altra espècie propera amb la qual es pot confondre és M. mastoidea, que es distingeix perquè té un umbó molt evident i perquè el seu anell no és doble. El gènere Macrolepiota es caracteritza per tenir les lamines separades de la cama per un solc, a més, quan el bolet ja és madur té l'anell lliure, tret que no es troba en un gènere proper com Lepiota.


Català Paloma, apagallums
Castellà Apagador, matacandelas; gallec: Cogordo, zarrota; basc: Galanperna jangarri; francès: Columelle; italià Bubbola maggiore, parasole; anglès: Parasol fungus; alemany: Parasolpilz, Riesenschirmling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Cama-sec

Es força freqüent distingir sobre l'herba dels prats grans rotllanes de color verd fosc que són visibles, fins i tot, des d'un turó veí. Aquestes rotllanes són els anomenats erols, que es produeixen en aquelles zones en que un bolet creix any rere any, fet que provoca que la rotllana es faci cada cop més grossa. Generalment, els erols tenen el seu origen en la presencia del cama-sec, un bolet petit que fructifica en grups nombrosos a la perifèria d'aquests cercles. De fet, alguns dels seus noms populars hi fan referència (carrereta, carrerola), encara que d'altres també indiquen la consistència resistent i corretjosa de la cama (cama-sec, corretjola). Una característica del cama-sec, que permet identificar-lo en cas de dubte, és la consistència de la seva cama, flexible i molt resistent, i que, per tant, costa de trencar.
El cama-sec sovint es coneix també amb el nom d'un altre bolet, el moixernó, malgrat que tradicionalment aquest nom correspon a Caloybegambosa ,excel•lent comestible, primaveral, de port més robust i que creix igualment en prats, formant erols. El cama-sec es troba als prats entre els mesos d'abril i de novembre. El barret de Marasmius oreades mesura entre 1,5 i 6 cm de diàmetre, té la superfície llisa i és de color d'ocraci pàl•lid a brunenc rosat: quan es troba ben hidratat té un aspecte com d'estar completament xop d'aigua, mentre que, en assecar-se, es torna mat i de color molt pàl•lid Quan esta hidratat, el marge presenta estries translúcides poc marcades. Les lamines són de color blanquinós crema, s'estenen fins a la cama i estan molt separades entre elles. La cama té una tonalitat que pot anar del color del barret al de les lamines.
Una característica del cama-sec que permet identificar-lo en cas de dubte, és la consistència de la cama, flexible i molt resistent, i que, per tant, costa de trencar. La cama és molt prima i no ultrapassa els 5 mm de diàmetre.
La base és encara més tenaç i presenta un borrissol blanc. Color ciànica del bolet també és molt característica. La carn és blanca. Existeix una espècie propera, M. collinus, que també forma erols i té un aspecte gairebé idèntic, però se'n separa perquè desprèn una olor diferent, perquè les lamines es troben una mica més denses i perquè té la cama buida per dins, sovint aplanada i menys resistent. Algun autor dubta de la comestibilitat de M. collinus, malgrat que la seva semblança amb la carrerola fa pensar que, tradicionalment, s'han consumit les dues especies barrejades.
El cama-sec es confon amb d'altres especies que també creixen en prats, algunes de les quals són verinoses. Cal fixar-se bé en la mida del bolet, el color clar de les lamines i, sobretot, la fermesa de la cama. Una confusió que cal evitar és amb Clitocybe riuulosa, una espècie verinosa que també creix en prats i que es pot diferenciar de M. oreades perquè és totalment blanca i perquè les seves lamines estan disposades de forma molt densa.

Cama-sec, carrereta, carrerola
Castellà: Senderuela, carrerilla; basc: Marasmio jangarri; francès: Faux mousseron; ¡tal¡à Gambe secche: anglès: Fairy ring mushroom; alemany: Fieldschwindling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Múrgola Rossa

DESCRIPCIO Barret molt arrodonit, de 5-8 x 5-1 0 cm, esfèric o ovoide. La superfície, que és fèrtil, és de color ocre o mel. Té forma de vesper i està plena de grans forats arrodonits anomenats alvèols, disposats molt irregularment. Els alvèols de la base del barret estan soldats directament al peu, sense formar cap val•lècula. Peu buit i rabassut,de 4-10 x 2-4 cm, amb la base molt ampla, de fins a 8 cm, que és fortament costada. És blanc i furfuraci, tant per dins com per fora. Carn blanca, olor i gust suaus.
Habitat: Fong suposadament sapròfit que viu en boscos de ribera, sota verns, pollancres, oms i freixes. També ho fa en prats i pinedes sorrencoses. Prefereix els sòls neutres o bàsics. Fructifica a la primavera; és més abundant en anys de primaveres plujoses i poc ventoses. És comú; es troba des del litoral fins als Pirineus.
Comestibilitat: Es un bon comestible, encara que d'inferior qualitat que la resta de múrgoles. En cru presenta les mateixes propietats que totes.
Remarques: Als boscos de ribera es troben altres múrgoles semblants, que probablement en son simples varietats. Una d'elles és M. Rigida (Krombholz) Boudier, d’alvèols poligonals, amb el fons pla. Tota ella és molt fràgil i de consistència cerosa. Una altra és M. umbrina Boudier molt petita i completament negra, que es en zones muntanyenques. Una tercera, la més gran de totes, és M. crassipes krombholzj, Boudier, de mida gegantina, que pot arribar fins a 30 cm d'altura.

Morchella rotunda (Pers.: Fr.) Boudier

Font: Bolets de les comarques gironines



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Camperol o xampinyó silvestre

Dins dels xampinyons no cultivats, aquest és possiblement el més buscat pels boletaires. Es tracta d'un bolet de qualitat que està considerat un bon comestible i que es fa servir per guarnir tot tipus de guisats, sobretot gracies al seu sabor agradable, que recorda el de les avellanes. Pel seu habitat, el camperol es deixa veure amb facilitat, ja que creix en prats i clarianes de bosc, on la seva coloració blanca destaca per sobre de l'herba verda. Sovint fructifica en cercles o erols, on l'herba creix més ufanosament. A diferencia del cama-sec, però, no fa cremats. A partir de la primavera i fins a la tardor, el camperol es deixa veure en prats i clarianes. Pel seu agradable sabor, és molt estimat a la cuina.
El camperol fructifica en llocs herbosos, sobretot prats i clarianes de bosc, preferiblement sobre sols bàsics. Es pot trobar a partir de la primavera i fins a la tardor de manera relativament freqüent. El seu habitat s'estén des de vora el mar fins als estatges subalpí i alpí. El barret mesura de 5 a 10 cm de diàmetre; de bon principi és hemisfèric i en madurar es va estenent fins a ser de convex-aplanat a aplanat. És de color blanquinós, amb la superfície ornamentada amb esquames de color blanc que, en envellir, prenen tonalitats brunes que contrasten sobre el fons blanc. El marge esta cargolat, és llis i de jove sovint presenta restes del vel universal. Les lamines són lliures -no arriben a la cama- i denses; quan el bolet és jove són de color rosat fosc i a mesura que les espores maduren es van tornant de color bru porpra fosc; l’'aresta no es diferencia, i és sencera i del mateix color que la resta de la lamina. La cama és de color blanc i cilíndrica. Mesura de 4 a 7 cm d’alçada per d'1 a 2 cm d'amplada, i sovint és una mica més estreta vers la base; presenta un anell ascendent de color blanc que és fràgil. La superfície és llisa i esta coberta
de fines fibril•les. La carn és ferma i compacta, d'un color blanquinós que pot envermellir molt suaument, gairebé de forma imperceptible. Desprèn una agradable olor fúngica i té un sabor que recorda el de les avellanes. Dins del gènere Agaricirs existeixen tant especies comestibles com verinoses. La major part de les tòxiques es poden distingir bé, ja que la seva carn es taca intensament de color roig o groc. A. campestris es pot confondre amb A. xanthoderma, que és lleugerament tòxic i que es pot diferenciar per la seva olor de fenol, perquè no té esquames evidents al barret i perquè la seva carn sobretot vers la base de la cama i el marge del barret, es torna de color groc intens. Una altra espècie semblant, que també és lleugerament tòxica, és A. praeclaresquamosus, que se'n separa per la intensa i desagradable olor de iode que desprèn i pel virament a groc llampant de la seva carn.

Agaricus campestres. Castellà: Champiñón silvestre; basc: Barrengorri; gallec: Fungos dos lameiros; francès: Potiron; Italià Prataiulo bianco; anglès: Common field mushroom; alemany: Feld-Egerling.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Escaldabec

conegut també com marieta pel seu color llampant, d'un vermell intens a la part superior del barret i sovint a la cama, aquest bolet és un bon exemple del que s’anomena escaldabecs. Aquests inclouen totes aquelles llores o poagres (bolets de carn trencadissa com el guix i que no fan làtex que tenen un sabor picant o molt picant, sovint prou evident com per deixar la boca de qui els tasta sense capacitat de notar el sabor de cap altre aliment durant una bona estona. Generalment aquests bolets tenen tons vermellosos, encara que cal tenir en compte que sovint poden perdre el color, especialment si a l'exemplar li ha tocat el sol o hi ha hagut una pluja intensa. Aquest escaldabec no és tòxic, però pel seu sabor no es considera comestible. El barret de l’'escaldabec, característic pel seu color vermell intens, pren una lleugera forma d'embut a mesura que es desenvolupa.

L'escaldabec fructifica generalment tant en boscos de pi de zones baixes, ja sigui de pi blanc o de pi pinyoner, com sota coníferes de muntanya, com serien el pi roig, el pi negre o avet. És un bolet abundant i molt comú, que es pot trobar entre la primavera i la tardor, i fins i tot a l'hivern, en les pinedes més temperades.

El barret és arrodonit de jove, mentre que en desenvolupar-se esdevé aplanat o amb una molt lleugera forma d'embut; pot assolir fins a 10 cm de diàmetre. És de color vermell viu, encara que es pot decolorar a rosat o gairebé blanc amb facilitat. La superfície del barret és lleugerament vellutada, i sovint té el marge ondulat, però mai estriat.

Les làmines, sovint trencadisses en fregar-les, arriben a la cama i s'hi estenen una mica (decurrents). Són denses, blanques de bon principi i, en madurar, de color crema fosc, a causa del color de les espores. L'aresta és sencera i del mateix color, malgrat que en alguns exemplars pot tenir tons vermellosos. La cama mesura 3-6 x 1,5-3 cm, és massissa, amb l'interior ple, cilíndrica i robusta. Presenta un color blanquinós amb taques grogues, sobretot a la base, i una zona vermellosa variable. La carn és trencadissa com el guix, tal com passa amb la majoria d’espècies del gènere Rússula, densa, compacta, blanca i de color vermell sota la cutícula. Fa una lleugera olor de fruites i és molt picant.

Les característiques principals per poder reconèixer amb certesa aquest bolet són el color del barret, vermell viu, les lamines decurrents i el sabor molt picant. Hi ha altres escaldabecs

propers que creixen també a les pinedes, com Rússula rhodopoda o R. helodes, molt semblants a R. sanguina, però que tenen un sabor menys picant i les lamines no decurrents (no s'estenen perla cama). El gènere Russula inclou tot un grup de bolets de port semblant, carn de consistència granelluda i trencadissa i que en cap cas fa làtex, dins dels quals trobem les llores o poagres, pebrassos, escaldabecs i d'altres bolets afins.

Russula sadnea ESCALDABEC

Castella Rúsula sanguinea; basc: Pinudi-gibelgorri; alemany: Blut Taubling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxes de bolets: Llora

la llora és un bolet forca conegut i cercat en algunes contrades de Catalunya perquè és considerat un bon comestible . Tot i això, la seva ingesta de vegades ens pot donar sorpreses desagradables; la seva semblança amb la resta dels seus congèneres fa que sovint se'l confongui amb alguna altra espècie de sabor molt picant, que ens pot espatllar un bon guisat. Dins del gènere Rússula –que es reconeix per la carn trencadissa i perquè mai no fa làtex, es troben, entre d'altres bolets, les poagres, els escaldabecs, els pebrassos i les llores, en la gran majoria especies no tòxiques, però que poden resultar incomestibles pel seu sabor picant o molt desagradable. El color del barret de la llora és molt variable, hi ha exemplars que el tenen verdós i d'altres lilaci. Aquesta no és, doncs, una bona referència per identificar el bolet.

La llora és un bolet comestible que creix sota planifolis (alzines, roures, faigs), normalment formant grups nombrosos. Es tracta d'una espècie comuna, que fructifica des de l'estiu fins a la tardor. Quan el bolet és jove, el barret és bombat (convex), mentre que en desenvolupar-se esdevé més aplanat i a vegades una mica deprimit. Mesura de 5 a 12 cm de diàmetre. La seva superfície és de color força variable: blau metàl•lic, verdós, violaci, i sovint té reflexos groguencs que dibuixen franges radials. La cutícula és llisa i lluent, i el marge del barret no és estriat. Les làmines són blanques, forca denses, fràgils, primes i tenen un característic tacte greixós. La cama és cilíndrica, mesura 5-7 x 1-2 cm, no és molt robusta, de color blanc, i freqüentment es troba corcada per les larves. La carn és

fràgil i trencadissa, com a tot el gènere. Ni la seva olor ni el seu sabor són remarcables. Es recomana tastar la carn. La coloració del barret de la llora pot ser molt variable, un fet que ha donat lloc a l’existència de varietats verdoses o liliàcies: per tant, aquesta no és una bona característica per identificar correctament aquesta espècie. El més recomanable és tastar-ne la carn, suau, i comprovar el tacte greixós de les lamines per tal d'evitar confusions amb altres congèneres no comestibles. En aquest sentit, s'hi assemblen forca Rússula langei, una espècie molt propera que té el barret de color més clarament violaci i la cama també amb taques violàcies, i la llora verda, també bon comestible, que sovint es troba compartint habitat amb la llora, i de la qual se'n diferencia perquè té el barret de color verd i sovint amb el marge esberlat. Actualment es coneixen unes 250 especies del gènere Rússula, que es caracteritzen perquè són micoríziques (estableixen simbiosis amb els arbres i arbustos), presenten colors vius, tenen la carn fràgil i trencadissa, formada per cèl•lules arrodonides. R. Cyanoxantha és una de les especies més abundants del seu gènere.

Rússula cyanoxantha Llora

Castellà Carbonera; basc: Urritx; gallec: Netorra; francès: Charbonnier; angles: Blue and yellow russula; italià Colombina iridiscente; alemany: Frauen-Taubling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Pipa

Pipa . Ganoderma lucidum

Barret de forma semicircular o de ronyó, de 4 a 15 cm, primer convex i després aplanat amb el marge prim i un xic ondulat. La superfície és gibosa, i està solcada concèntricament. És llisa i lluent com si fos lacada, constituïda per una escorça resinosa i dura de color vermell que presenta franges més fosques. El marge dels exemplars joves primer és blanc i després groc. L’himeni és constituït per uns porus fins, molt petits i rodons, blancs de joves i després grisos i finalment de color bru. El peu és llarg d’1 – 20 cm, sovint nodulós, llis i lluent igual que el barret però més fosc. La carn és esponjosa semblant al suro de color canyella. No te ni olor no sabor remarcables.
Viu en boscos de planífols, sobre arrels i branques mortes enterrades d’alzines, suros i roures. És comú a la terra baixa. És un bolet inconfusible, present a zones temperades o tropicals d’Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica. A la Xina l’anomenen reishi, i li atribueixen propietats curatives. Aquí, bàsicament s’utilitza com a element decoratiu un cop assecat.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Farinera (amanita ovoidea)

Barret molt gran, de 10-25 cm, primer hemisfèric i finalment aplanat i amb el marge arrodonit i apendiculat de grans flocs farinosos. La cutícula es pot separar, és llisa, primer humida i després seca i lluent, de color blanc que es torna crema en assecar-se. Les làmines son fràgils, juntes i lliures de color crema un xic rosat i amb l’aresta un xic flocosa. El peu és gros i difícil de separar medeix uns 8-15 cm d’alt per uns 2.5 d’ample, bulbós de color blanc. Té anell de color blanc, farinós i molt fràgil que es desfà fàcilment. La volva és membranosa en forma de sac de color blanc que es taca sovint d’ocre. La carn és abundant, molla i de color blanc. Fa una olor més aviat desagradable i el gust és dolç.
Habita en tota mena de boscos, el les clarianes i vores de camins, sempre en llocs tèrmics i en sòls calcaris. Fructifica de l’estiu a la tardor. És força comú i es troba principalment a la terra baixa on se’n troben de manera abundant.
És comestible, però de molt baixa qualitat gastronòmica, millor no recollir, per possibles confusions mortals. És molt típica la farinositat que recobreix el marge del barret i la superfície del peu , i que es desprèn fàcilment i queda enganxada al les mans quan es toca. Un bolet quasi idèntic que surt als mateixos llocs és l’amanita pròxima dumée, que és més petit, presenta restes ocres de vel al barret i el peu és més esvelt, l’anell no es desfà és membranós i la volva de color ocre ataronjat, no és comestible, i causa intoxicacions.
Amanita ovoidea. Farinera. Cogoma. Culgros. Oronja blanca

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Farinera Borda (amanita Phalloides)

Amanita és un dels generes més perillosos del Regne dels Fongs, ja que s'hi inclouen molts bolets tòxics que, en alguns casos, poden arribar a provocar desenllaços fatals. A casa nostra se'n poden trobar tres especies mortals, de les quals qualsevol boletaire n'ha de saber reconèixer molt bé les característiques principals. Amanita phalloides, la farinera borda, n'és la més freqüent, i només cal un exemplar mitja perquè es produeixi un enverinament mortal. El més important d'aquest emmetzinament és el llarg període de latència que es dóna abans no se'n manifesten els primers símptoma, cosa que dificulta el diagnòstic i no permet una rapida intervenció. Les altres dues amanites mortals de les nostres contrades són A. verna i A. virosa, encara que molt menys freqüents que la primera.
De tonalitats verdoses El barret de la farinera borda pot adoptar un color verd brunenc, verd olivaci o verd groguenc. La carn d'aquest bolet desprèn una olor que recorda lleugerament a la de la mel.
La farinera borda o farinot és un bolet micorízic que fructifica en boscos de planifolis, especialment sota Quercus. Corylus i Fagus, i molt més rarament sota coníferes. És relativament freqüent des del mes de julio1 fins al novembre.
El barret és hemisfèric de bon principi, després convex i, en madurar, aplanat; el seu diàmetre fa de 4. a 12 cm. És de color verd brunenc, verd olivaci o verd groguenc, amb zones radials de tonalitats més pal4ides; la superfície és llisa, normalment sense restes del vel, lluent, amb el marge no estriat i una mica víscida en temps humit. Les lamines són lliures, blanques i estan densament disposades. La cama és esvelta, del mateix color que el barret però més pàl•lida, i presenta un dibuix més o menys evident en ziga-zaga. La cama presenta un anell de color blanquinós, pèndul i que normalment esta estriat a la part superior.
La base de la cama és bulbosa, i presenta una volva blanca, membranosa i en forma de sac, que sovint és parcialment subterrània. La carn és de color blanc, groc verdós sota la superfície del barret; desprèn una olor que recorda lleugerament la de la me1 i que es torna desagradable en envellir, el seu sabor recorda el de les nous.
Amanita phalloides és un bolet mortal que qualsevol boletaire ha de saber identificar, com també les altres dues amanites mortals que es troben a Catalunya, A. uerna i A. virosa, molt menys freqüents que la primera. Els taxons verds del gènere Russula poden ser semblants a la farinera borda, però no presenten ni anell ni volva. El gènere Agaricus també pot ser similar, però les seves lamines són rosades o brunenques, i, a més, generalment no presenten restes membranoses del ve1 embolicant la base de la cama.
Els exemplars pàl•lids d'A. phalloides també es poden confondre amb A. citrina, que es diferencia principalment per l'olor de patata crua que desprèn i perquè té el barret recobert amb restes de vel.
Amanita phalloides Farinera borda
Castella Oronja verde, boleto mortal; basc: Hiltzaile berde; francas: Amanite phalloide, cigue verte; italià Tignosa verdognola; anglès: Death cup, deadly agaric; alernany: Grüner Knollenblatterpilz.




Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Reig bord

Reig bord, oriol foll, matamosques ... Un dels bolets amb més varietat de denominacions dins el nostre. territori és Amanita muscaria, espècie que ha inspirat contes de fades i follets. No és casualitat que això sigui així: la seva toxicitat, així com les propietats psicotròpiques que se li atribueixen, l'han convertit en un dels bolets més mítics arreu i han donat lloc a alguns dels seus noms populars. El nom de matamosques probablement ve donat pel seu ús en època dels romans, que el feien servir per emmetzinar les mosques. Per fortuna, el seu aspecte és prou característic com perquè sigui fàcilment reconegut per tothom i no es produeixin gaires confusions. Amb tot, cal estar alerta, ja que els exemplars envellits poden canviar d'aspecte. Amanita muscaria és un bolet freqüent que es pot trobar pràcticament arreu. entre els mesos d'agost i desembre. El seu habitat són els boscos de coníferes i de planifolis [roures, estepars...), i creix sobretot en sòls àcids, tant a l'estatge munta com a la plana. El barret, de 8 a 15 cm de diàmetre, és de color vermell més o menys fosc, i pot esdevenir més clar, fins arribar al taronja o al groc en els exemplars més desenvolupats. Tot ell està cobert de petits flocs de color blanc, que no són altra cosa que les restes del vel universal que recobreix tot el bolet quan aquest encara esta en fase inicial. Aquestes taques blanques es poden desprendre, també, en els exemplars adults, sobretot després d'una pluja. El marge del barret presenta un conjunt de petites estries radials. Les lamines són denses, de color blanc i no s'insereixen a la cama. Al seu torn, la cama és blanca, amb un anell fràgil i membranós, també de color blanc. La base s'eixampla de forma considerable, fins a formar un bulb gruixut, amb restes de volva en forma de berrugues, que configuren diversos anells concèntrics. La carn és blanca, sovint groga sota la cutícula, amb olor i sabor irrellevants. El color de l'esporada és de la mateixa tonalitat blanca de les lamines. No és amiloide (no canvia de color amb el lugol). Efectes tòxics a les dues hores El reig bord conté un bon nombre de substancies tòxiques, essent-ne la principal l’Àcid ibotenic. També conté quantitats inferiors de muscarina, substancia que rep el nom d'aquest bolet. Els efectes d'una intoxicació per aquest bolet apareixen al cap de dues hores i produeixen alteracions del sistema nerviós, com per exemple mareigs, paràlisi, disnea o atacs de fúria. En casos molt greus és mortal.
Per altra banda, també té substancies que produeixen efectes psicotròpics; això, juntament amb el seu aspecte característic, ha afavorit que aquest bolet hagi estat l'origen d'una Amplia mitologia dins i fora de Catalunya. Són precisament aquests efectes, juntament amb la pròpia toxicitat del bolet, els que fan que el seu consum sigui molt perillós. Tot i així, A. muscaria és de difícil confusió. Precisament el mite que s'ha creat al seu entorn fa que sigui àmpliament reconeguda. Els exemplars que han perdut les berrugues blanques i s'han tornat groguencs poden confondre's amb el reig (A. caesarea), però aquest es reconeix fàcilment perquè té les lamines, la cama i l'anell de color groc.
Amanita Muscaria Reig bord
Castella Falsa oronja, Matamoscas; gallec: Brincabais, Reventabois; basc: Kuleto faltsu; frances: Fausse oronge; angles: Fly agaric; alemany: Fliegenpilz; italia Tignosa daurata.



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Reig o Ou de Reig

En els marges de camins i zones esclarides dins dels boscos de sureres, alzines o roures, es troba un dels fongs més reconeguts a casa nostra. El reig és un bolet relativament carnós i corpulent, d'un vistós color taronja i guarnit amb una volva membranosa de color blanc. També se l'anomena ou de reig quan es troba en estat juvenil, ja que aleshores presenta l'aspecte d'un ou dur que més endavant esclatarà, posant-ne el rovell al descobert. El reig és una de les especies més valorades des del punt de vista gastronòmic tant per la textura agradable de la seva carn com pel seu gust i aroma suaus i fragants. És per això que va ser el bolet preferit dels cèsars romans.

El reig és una espècie que sol aparèixer en sòls àcids, des de la costa fins a mitja muntanya. Pel fet que es tracta d'un bolet micorízic, ho fa sempre en boscos, especialment suredes, i també en alzinars, rouredes i fagedes, encara que, en aquest últim cas, molt més rarament. És relativament freqüent i és un bolet més aviat primerenc, ja que fructifica des de final d'estiu fins a principi de la tardor, essent més abundant al mes de setembre. La fructificació del reig s'inicia amb la fase d'ou, en que és robust, massís i més ample de la part superior. Progressivament, el bolet va creixent, la coberta es trenca i apareix el barret vermellós, inicialment convex i que, en madurar, es va tornant aplanat. Els exemplars adults mesuren de 10 a 20 cm de diàmetre. El barret és de color ataronjat viu, de vegades amb un petit umbó central i amb el marge lleugerament estriat. La superfície és lluent en temps humit. Llisa i no presenta restes del vel general. Cama guarnida per un anell. Les làmines són de color groc viu, força denses, no s'insereixen a la cama i tenen l'aresta sencera i del mateix color. La cama és llisa, cilíndrica, del mateix color que les lamines, robusta i mesura 10-15 x 1,5-3 cm. En els exemplars joves és lleugerament vellutada i esta guarnida per un anell, també groc, membranós i molt fràgil. La cama acaba en una volva blanca, en forma de sac, membranosa i sovint tacada per restes de terra. Aquesta volva embolcallava tot el bolet quan es trobava en fase d'ou. El color de la carn va del groc pàl•lid fins al blanc, i té una olor suau i agradable. El sabor en cru és molt suau i recorda el de les avellanes.

La principal confusió possible -i alhora la més perillosa- és amb el reig bord (Amanita muscaria), que també té el barret de color vermellós, sovint ataronjat en els exemplars joves. La perillositat augmenta quan el reig bord perd les berrugues blanques del barret que el caracteritzen, especialment després de les pluges. Amb tot. A. caesarea es pot diferenciar ràpidament perquè té la cama, l'anell i les làmines de color groc. A més, en A. muscaria la volva mai no és en forma de sac i membranosa, sinó que té l'aspecte de berrugues disposades concèntricament a la base del peu.

Amanita caesarea
Reig, ou de reig
Castella Oronja; basc: Kuleto; frances: Oronge; italia Uovolo; alemany: Kaiserling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: Fredolic o Negrito Bord

El fredolic bord és un bolet amb el qual cal anar amb molta cura, ja que és una espècie tòxica que pot causar problemes intestinals greus. Aquest bolet és forca robust i té el barret cobert d'esquames concèntriques disposades sobre un fons més pàl•lid, característiques que són de gran ajuda a l'hora d'identificar-lo. Es tracta d'una espècie que es podria confondre amb altres Tricholoma comestibles, especialment amb el fredolic o negret, amb el qual té algunes semblances. Per aquesta raó convé saber reconèixer-lo amb seguretat i consumir només aquells fredolics que es coneguin realment bé per evitar confusions desagradables.
Habita boscos de confieres mentre que el fredolic o negret que és comestible, creix sota els pins, l'habitat del fredolic bord, que és tòxic, són els avets i, ocasionalment. els faigs (planifolis).
Tricholoma pardinum, com passa amb la majoria dels seus congèneres, és un bolet micorízic que viu en simbiosi amb vegetals, en aquest cas amb arbres. Creix principalment en boscos de coníferes i també, amb menys freqüència, de planifolis. Generalment se'l troba sota avets [Abies alba) i, més rarament, sota faigs (Fagus syluatica). És una espècie molt estricta amb el tipus de sol, motiu pel qual sempre apareix sobre sols basics.
El fredolic bord és robust. El barret és més o menys arrodonit, convex quan el bolet és jove i més aplanat en madurar, amb protuberàncies que li donen un aspecte geperut; mesura de 4 a 10 cm de diàmetre i és de tonalitats grises o gris brunenques. La superfície del barret és seca i es troba recoberta per grosses esquames, disposades concèntricament i una mica més fosques que el fons. Les lamines són amples i gruixudes, estan disposades de forma més o menys densa i són de color blanc amb lleugeres tonalitats grises; arriben fins a la cama i són sinuades; poden exsudar gotes d'aigua per l'aresta. Pel que fa a la cama, aquesta és blanquinosa, força gruixuda, compacta i desprèn gotes d'aigua a la part superior quan és jove. Tant la seva olor com el seu sabor recorden els de la farina.
El fredolic bord provoca greus problemes intestinals durant un període forca llarg de temps. En persones de salut delicada ha arribat a provocar la mort, per la qual cosa és un bolet que s'ha de rebutjar, i no s'ha de consumir mai. T. pardinum és l’espècie més perillosa del gènere Trichole, ja que altres sols provoquen intoxicacions lleus. Pel seu aspecte pot ser confosa amb especies properes; per tant, sempre que es recullin fredolics per consumir-los, s'ha d'estar molt segur de no confondre's amb el fredolic bord i confirmar que ens trobem davant l’autèntic fredolic o negret. Aquest últim, se'n diferencia pel port més petit i esvelt, la consistència més fràgil, l’absència d'olor de farina i la superfície amb les esquames menys diferenciades, així com per viure sota pins.

Tricholoma pardinum Fredolic bord Basc: Ziza nabar; alemany: Tigerritterling.





Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Rovelló de cabra o fals rovelló

A vegades, ens podem sorprendre perquè, enmig d’un bosc de roures o d’alzines, i en absència de pins, ensopega amb algun rovelló o pinetell. Però, malgrat que a primer cop d’ull pot tenir la sensació d’haver trobat una espècie fora del seu habitat, el cert és que si s’hi fixa amb deteniment observarà que el que ha trobat és un rovelló de cabra, que es distingeix d’aquestes especies tan preuades perquè no fa sang, sinó que exsuda un làtex primer blanc i de color groc de sofre poc després. Així dones, cal anar amb compte de no confondre’s, sobretot en boscos mixtos, ja que el rovelló de cabra és una espècie lleugerament tòxica que provoca trastorns digestius.
Cama més clara que el barret, sense escrobícules. Lamines de color ataronjat carni pàl•lid. Barret de color ataronjat carni. Làtex abundant, inicialment blanc i ràpidament groc Cama buida (listulosa).
El rovelló de cabra o pinetell bord és un bolet que creix en boscos de planifolis, generalment associat amb arbres del gènere Quercus (roures i alzines), encara que també es pot trobar sota castanyers (Castanea sativa). És freqüent d’observar-lo des de l’agost fins al novembre. El barret mesura de 3 a 6 cm de diàmetre i és de color carni ataronjat o ataronjat groguenc, sovint amb zones més fosques irregulars. No arriba a prendre una forma d’embut, sinó que tan sols té la part central una mica deprimida. La superfície és llisa i poc viscosa en temps humit. Les lamines són de color ataronjat carni, de joves més aviat de color blanquinós, i denses. La cama, buida (fistulosa), és blanquinosa o de color carni pàl•lid, sempre més clara que el barret. A més, no presenta escrobícules, és a dir, taques en forma de nafres o fossetes com les que presenten gairebé sempre els rovellons. Làtex que es torna groc La carn i les lamines, en ser ferides, exsuden un làtex molt abundant de color blanquinós, que, en contacte amb l’aire, ràpidament es torna d’un color groc de sofre llampant o daurat. La carn fa una olor irrellevant, però, pel que fa al sabor, es torna picant i fins i tot amargant passada una estona de tenir-ne un petit tros a la boca. Truco per evitar confusions La rapidesa de la reacció del làtex de blanca groc intens és la millor característica per reconèixer el rovelló de cabra,també anomenat pinetell bord o lleterola de llet groga. No obstant això, cal tenir en compte que els exemplars que estiguin deshidratats poden no deixar anar làtex. La manca d'escrobícules de la cama també és una característica valuosa per identificar l’espècie. Cal tenir en compte, però, que hi ha altres especies de lleteroles que també deixen anar Làtex que es torna de color groc; és el cas de Lactarius decipiens, que fructifica en alzinars i rouredes i que no és comestible. Aquest té el barret de color ataronjat carni o brunenc carni i no presenta zones concèntriques i el làtex esdevé groc molt lentament. L. theiogalus, que també té el làtex que es torna de color groc, se’n separa perquè creix en vernedes, en zones humides i sobre sol àcid. Convé recordar que L. chrysorrheus és lleugerament tòxic, ja que produeix trastorns gastrointestinals moderats.
Lactarius chrysorrheus Fr.
Rovelló de cabra, pinetell bord
Castellà Lactario de leche; basc: Esnehorikor arrunt; francès: Lactaire a lait jaune;
italià Lattario zolino; alemany: Goldflüssiger Milchling



Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Cama o pota de perdiu

La cama de perdiu és un bolet comestible i, si bé la majoria de guies el consideren de qualitat mediocre, el cert és que té una textura i un sabor característics que fan que sigui una espècie preuada quan es cuina barrejada amb altres bolets. La seva coloració vermellosa o vinosa i les lamines arquejades que s'estenen per la cama, juntament amb la forma,de la cama, afuada, permeten que aquesta espècie -també coneguda amb el nom de cabrita la Catalunya occidental- sigui forca fàcil d’identificar. No s'ha de confondre amb altres especies d'aspecte semblant, com Cortinarius orellanus, el cortinari metzinós, bolet mortal que té les lamines ventrudes i de color ferruginós.
La cama de perdiu és un bolet comestible que fructifica sota pins (Pinus sp.), sense preferències en la naturalesa del sol (àcida o bàsica). Es tracta d'una espècie freqüent que fructifica des de l'agost fins al desembre. Aquest bolet mesura de 3 a 8 cm de diàmetre. De bon principi, el barret és de cònic a hemisfèric, amb restes de ve1 que uneixen el marge amb la cama; en madurar, esdevé convex, i finalment aplanat, i sovint presenta un umbó (una protuberància central). La superfície és llisa, viscosa quan esta ben hidratada i lluent en assecar-se, de color de brunenc ataronjat a vermellós o vinós. Les lamines són espaiades i s'estenen clarament perla cama; inicialment són del mateix color que el barret i, en madurar, prenen un color bru porpra fosc o coure fosc. Cama esvelta, de color brunenc ataronjat. La cama és massissa, esvelta, allargada, més estreta vers la base i de color de bru groguenc a bru ataronjat vermellós. De bon principi esta coberta per un ve1 que li dóna un aspecte flocós i que, de vegades, insinua una franja anul·lar. La carn és de color groc safra, groc crom a la base de la cama i, en madurar, presenta una tonalitat vinosa. L'olor i el sabor no són remarcables.
De fàcil identificació - Chroogomphus rutilus és una espècie molt comuna i coneguda a Catalunya, i és forca fàcil d'identificar si hom es fixa en el barret, clarament umbonat, la cama allargada i la coloració vermellosa o bru ataronjada del basidioma. Tot i això, es pot confondre fàcilment amb una espècie molt propera, C. helveticus, també comestible, que se'n diferencia perquè té el barret sec i tomentós (vellutat) i perquè fructifica a l'estatge subalpí, sota avets (Abies alba). També s'han donat casos d'intoxicació molt greus per la confusió amb Cortinarius orellanus, el cortinari metzinós, un bolet que viu sota planifolis.
El gènere Chroogomphus es caracteritza principalment per tenir el miceli de la base de la cama amiloide (que reacciona amb el lugol), per l'esporada de color bru olivaci fosc i també per les espores oblongues i fusiformes, llises i sense porus germinatiu. Aquest gènere és molt proper a Gomphidius.
nom científic: Gomphidius viscidus (L.) Fr.
Castellà: Gonfidio viscoso; basc: Lerdeki marroi; alemany: Kupferroter Gelbfuss.

De bolets

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de bolets: Molleric o Mollic

Un dels mollerics més freqüents a Catalunya és el molleric granellut, que es pot trobar de forma molt abundant en pinedes de pi roig, ja que estableix micorizes amb aquest arbre. S'assembla molt a un altre molleric, Suillus mediterraneensis; tant, que fins i tot alguns micòlegs posen en dubte de si no es tracta de la mateixa espècie. Com la resta de mollerics, es tracta d'un comestible mediocre a causa de la seva carn tova i el seu sabor molt suau, que generalment és emprat per acompanyar guisats. Per cuinar-lo, primer convé retirar-ne la cutícula i l'esponja (els tubs), que donarien un regust amargant al plat.
El molleric granellut és un bolet comestible que creix en pinedes, especialment sota pi roig (Pinus sylvestris) i sobre sòls basics. És una espècie comuna que pot arribar a ser molt abundant, i que es pot trobar a les pinedes de mitja muntanya i a l'estatge subalpí, des del maig fins al novembre.
De cutícula viscosa. El barret mesura de 4 a 10 cm de diàmetre. De bon principi és hemisfèric, amb el marge cargolat cap a l'interior (involut), si bé després esdevé bombat i finalment aplanat. La seva superfície és de color brunenc, groguenc o bru vermellós en temps humit, molt viscosa, llisa i fàcilment separable de la carn. Els tubs arriben fins a la cama i hi deixen un solc al voltant (són una mica sinuats). Inicialment presenten un color groc clar que es torna groc olivaci més fosc en madurar les espores. Tots els porus tenen un diàmetre similar i una forma irregular, entre arrodonits i allargats. Quan el bolet és jove, exsuden abundants gotes aquoses.
Presencia de grànuls a la cama. La cama és cilíndrica, una mica més prima vers la base, no presenta anell, és de color de blanquinós a groc brunenc amb tonalitats bru vermelloses a la base, i esta recoberta per grànuls, generalment més foscos. Quan el bolet és jove, presenta nombroses gotes de làtex, especialment a la part superior de la cama, que en assecar-se deixen una taca bruna.
La carn és de color groguenc blanquinós i de consistència tova. Desprèn una suau i agradable olor afruitada, i el sabor també és suau. Suillus granulatus es pot assemblar força al seu congènere S. bovinus, el qual se'n separa perquè no presenta grànuls a la cama i perquè no esta lligat a sòls basics. També es pot confondre amb un altre molleric, S. collinitus, una espècie propera que se'n diferencia principalment perquè té el barret ornamentat amb fibril•les, és de color bru més fosc i té el miceli i la base de la cama de color rosat. Aquestes confusions no són perilloses, ja que totes les especies esmentades són comestibles.
El molleric granellut és un bolet comestible, tot i que es recomana d'extreure'n la cutícula (la superfície del barret) i l'himeni (els tubs) abans de consumir-lo.

De bolets

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: El Rossinyol

El rossinyol és un bolet d'aspecte robust, molt conegut i buscat pels boletaires del nostre país a causa del seu valor culinari. A més, és un dels pocs bolets que apareix des del primer mes de l'estiu i continua fructificant fins a final de la tardor. Es tracta d'una espècie agraïda, ja que el seu color groc ataronjat permet identificar-la fàcilment. Així mateix, és un excel·lent comestible que es conserva sense problemes pel fet que no es corca i es pot assecar. El rossinyol desprèn una flaire afruitada molt agradable que recorda l'olor de les prunes, tret que caracteritza aquesta espècie.
El rossinyol acostuma a viure en boscos de coníferes, normalment sota avets i pins, però també se'l pot trobar en boscos de planifolis, sota faigs, alzines i roures. Curiosament, els exemplars que apareixen en els boscos de planifolis tenen una coloració més pàl·lida que els que creixen en boscos de coníferes.
Barret de color groc ataronjat El rossinyol té forma de bolet típic, amb una cama i un barret ben diferenciats. El barret té un color que va del groc al groc ataronjat. Quan és jove, té l'aspecte d'un coixinet, mentre que més endavant és d'aplanat a deprimit. El seu diàmetre pot mesurar entre 2 i 8 cm. La cutícula és llisa, seca i mat. La cara inferior esta recoberta d'uns plecs bifurcats que gairebé formen lamines i que s'estenen clarament per la cama. Aquesta cara amb plecs correspon a l'himeni (la part fèrtil), que és del mateix color que la part superior del barret.
La cama, d'un color groc normalment més clar que la resta del bolet, por ser molt curta, és dura i es va fent més prima com més s'apropa a la base. La carn, externament groga, per dins és blanquinosa. Color és una de les característiques principals per a la seva correcta identificació:
desprèn una aroma agradablement afruitada que recorda l'olor de les prunes. El seu sabor també és peculiar; si bé de bon principi és suau, més endavant deixa un regust picant al paladar.
Poques confusions possibles.

Cantharellus ciibarius. Rossinyol.Castellà: Rebozuelo, cabrilla; gallec: Cantarela; basc: Zizahori, susa; frances: Girolle; italia: Gallinaccio;anglès: Canterelle; alemany: Echter pfifferling.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxa de Bolets: El Cep

El cep o sureny és un bolet molt robust i un excel·lent comestible. molt conegut i apreciat pels boletaires d'arreu. Cada any, de mitjan estiu a la tardor, els aficionats surten a buscar-lo amb fruïció. No totes les temporades, però, produiran una bona collita. Aquest fong deliciós depèn molt de les condicions climàtiques que es donin, i per això s'alternen els anys amb una baixa collita amb altres en que apareix de forma abundant. Per aquesta raó, Boletus edulis, malgrat ser considerat un bolet força comú o freqüent, en algunes temporades pot arribar a ser força rar.
El cep o sureny fructifica en boscos de coníferes, normalment sota pins o avets, especialment sobre sols àcids. És un bolet comú, que es troba des de l'agost fins a l'octubre, i esta considerat un comestible excel·lent. El seu barret és clarament bombat, i pot arribar a mesurar 30 cm de diàmetre, tot i que les mides més habituals són de 6 a 20 cm de diàmetre. El color del barret pot ser d'un ampli venta11 de bruns: quan el bolet és jove i encara no hi ha incidit directament la llum solar, és gairebé blanquinós; més tard, presenta coloracions que van del bru clar al bru fosc vermellós. El marge sovint és més pàl·lid, gairebé blanc. La superfície és una mica víscida, sobretot en temps plujós, i un pèl irregular. Cama gruixuda i de forma obesa La part inferior del barret correspon a la part fèrtil del bolet. Té una forma que recorda la d'una esponja formada per tubs, que és on es formen les espores. Els tubs acaben abans d'arribar a la cama; els porus són més o menys fins, blanquinosos de bon principi i d'un color groguenc olivaci més endavant. No blavegen en fregar-los. La cama és de color blanquinós, beix o bru pàl·lid, en els exemplars adults, i sovint esta coberta per un fi reticle bru que s'estén fins a la meitat de la cama. Normalment és gruixuda i de forma obesa, tot i que pot ser esvelta i claviforme, en funció del lloc on fructifiqui. La carn inicialment és molt ferma i es torna flonja en envellir: sovint esta corcada i és de color més o menys blanc, immutable. La seva olor i el seu sabor són agradables.
Confusions amb altres Boletus
Boletus edulis es pot confondre principalment amb altres especies del gènere Boletus, també comestibles, com B. reticulatus, que se'l pot diferenciar perquè té la superfície del barret vellutada, granulosa i presenta un reticle que en cobreix la cama. A més a més, creix sota arbres del gènere Quercus (alzines, roures, etc.). Un altre bolet semblant és el sureny fosc (B. aereus), que es diferencia principalment pel seu barret de color molt més fosc -pràcticament negre- i perquè és un fong termòfil que viu sota alzines, sureres, roures o estepes. També és possible la confusió amb el mataparent amarg (Tylopilus felleus) que, com indica el seu nom, és molt amargant i, per tant,'no comestible. Es pot distingir fàcilment del cep o sureny pel color rosat dels seus tubs, i perquè té un reticle més fosc que cobreix la cama.
Boletus edulis. Cep, sureny
Castellà: Calabaza, boleto comestible; basc: Onto zuri, udazkeneko; francès: Cepe, potiron, gros pied; italià Porcino, brisa; anglès: Edible boletus; alemany: Fichten-Steinpilz, Herrenpilz, Echter Steinpilz.

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

Fitxes de bolets: Rovelló

Lactarius Rovelló, pinetell
Castellà: Nízcalo, níscalo; gallec: Fungo de mufia; basc: Esnegorri; frances: Lactaire delicieux;italià: Lepacendro buono; angles: Milky agaric; alemany: Echter Reizker, Kiefern-Blutreizker.

Quan arriba la tardor, a les nostres pinedes es troba un carn suau i regust amargant
dels bolets més preuats de casa nostra, el rovelló o pinetell, que com indica el seu nom científic és considerat un bolet deliciós. Això fa que sigui un dels més buscats pels boletaires, tant per al consum particular com pera la seva comercialització. La seva semblança amb Lactarius sanguifuus, el rovelló per excel·lència, i el fet que comparteixen habitat i temporada de fructificació, fan que en moltes ocasions la seva recollida i comercialització es dugui a terme conjuntament i, fins i tot, es puguin trobar barrejats als mercats. Ambdós, són excel·lents comestibles, tot i que la qualitat del segon es considera una mica superior.
E1 rovelló o pinetell és un bolet molt comú des de finals d’estiu i durant tota la tardor en els nostres boscos de coníferes. Es troba principalment sota pins, mig amagats entre el sotabosc i la pinassa. El seu barret és bombat quan l’exemplar és jove, i es va aplanant i deprimint pel centre amb el temps. El marge és cargolat cap a la part inferior, encara que en exemplars adults pot no ser així. La superfície del barret és llisa, lluent i més o menys lubrificada. El barret pot tenir una tonalitat que va del vermell clar fins al taronja pàl·lid, i presenta zones de coloració més intenses i, en envellir, taques verdes. La mida aproximada del seu diàmetre és de 3-10 cm. Les lamines estan densament disposades i baixen fins a la cama (decurrents). Són de color ataronjat pàl·lid, un pèl groguenc, amb taques verdes disperses que apareixen en envellir o bé s6n produïdes per petites ferides. La cama és curta, cilíndrica i robusta, amb d’interior buit en els exemplars adults, del mateix color que el barret i amb la superfície coberta de petites fossetes de color més fosc.
Llet de color pastanaga. La carn és ferma, de color taronja molt pàl·lid, gairebé blanca en el centre, deixa anar un làtex de color taronja molt intens, que recorda al de la pastanaga, i no varia el seu aspecte en contacte amb L’aire. E1 sabor de la carn és suau i deixa un regust una mica amargant al final. La seva olor és irrellevant. El color de L’esporada és semblant al color de les Làmines: groguenc-ocraci pàl·lid.
Les espores tenen forma el·lipsoïdal i són una mica arrodonides, amb berrugues, cobertes d’un reticle i sense porus germinatiu. Les seves mides s6n 7-9 x 6.7 pm.De fàcil confusió amb altres rovellons. La confusi6 es pot donar amb altres rovellons comestibles; és a dir, tots aquells que produeixen làtex de tonalitats vermelloses que poden arribar al taronja. De fet, és força comú trobar-los barrejats als mercats. Es pot confondre principalment amb el preuat L. sanguifluus, que produeix làtex de color vermell-vinós; amb el L. quieticolor de color més apagats i de qualitat inferior, i amb el L. saImonieuior, que ereix sota avets. No confondre’l amb el Rovelló de cabra.

.

fitxes de Bolets: Camagroc

Camagroc, rossinyolic
Altres noms científics: Cantbarellus xantbopus (Pers.) Dub.
Castellà Rebozuelo anaranjado; gallec: Trornpeta dourada; basc: Saltsa-perretxiko hori;francès: Chanterelle jaunatre; alemany: Starkriechender Leistling, Gelbsteiliger L.

El seu nom popular fa una referència clara a la característica mes definitòria d’aquest bolet: la coloració vistosa de la seva carn. Malgrat el seu llampant color de groc a groc ataronjat, el camagroc és fa difícil de detectar, perquè es tracta d’un bolet fràgil i petit que creix entre molses i fulles seques, amb les quals se’n pot confondre el barret. Camagrocs, també dits rossinyolics o rossinyols de pi, i és bo no desaprofitar-ne cap exemplar, perquè són molt preuats a la cuina de casa nostra.
El camagroc acostuma a viure en boscos de coníferes, en zones ombrívoles amb una elevada humitat. Creix sobre sòls basics des de l’agost fins al novembre, i normalment
ho fa formant grans grups, per la qual cosa pot ser localment abundant.
D’aspecte fràgil
El seu barret, membranós i d’aspecte fràgil, per la part superior és de color bru però amb tonalitats groguenques al marge. És profundament umbilicat; és a dir, presenta una depressió molt evident al centre que quan el bolet envelleix pot arribar fins al peu. El marge és irregularment ondulat i lleument cargolat cap a l'interior. La superfície del barret té unes fines esquames fibril·loses que poden ser més fosques que la resta del barret. El diàmetre mesura de 2 a 6 cm.
En la seva part inferior és on es troba l'himeni (la part fèrtil), que presenta una coloració de groc a groc rosat pàl·lid. L'himeni esta solcat per una mena de plecs o venes planes que s’estenen clarament per la cama. El peu, de color groc o groc ataronjat molt viu, és buit per dins i té una superfície llisa i molt fràgil. La carn és de color groguenc pàl·lid. Color és notablement afruitada, semblant a la de les Prunes. L’esporada és de color groc crema. Les espores són llises, amples i el·lipsoïdals, i tenen una mida de 9,511 x 7-8 pm.
Un excel·lent comestible
El camagroc o rossinyolic esta considerat un excel·lent comestible, gràcies a la seva textura especial i a l’aroma que desprèn. Aquestes propietats fan que s’usi fins i tot per a l’elaboració de postres.
Donades les seves dimensions reduïdes i la dificultat que això representa a l’hora de recollir-lo en grans quantitats, el seu preu al mercat és considerablement elevat. Un dels seus grans avantatges és que no es corca i es pot assecar amb facilitat, cosa que permet conservar-lo per cuinar-lo fora de temporada.

.

.

Fitxa de Bolets: NEGRITO, FREDOLIC; NEGRET

Durant les tardors fredes, als matins és molt freqüent trobar un bonic paisatge blanc, amb una fina capa de gebre que recobreix els camps. Les davallades temperatura nocturnes que causen aquestes gebrades generen les condicions òptimes perquè fongs corn el fredolic fructifiquin. De fet, el seu nom popular ja dóna una idea que existeix un lligam entre aquest bolet i les baixes temperatures. La resta de noms que se li atorguen, en canvi, fan referència al color fosc del seu barret, pràcticament negre. Així, durant la tardor i fins a l’arribada de les primeres glaçades, el fredolic, negret o brunet és fàcil de trobar a les pinedes de casa nostra. Tricholoma terreum creix sota pins, normalment formant grups nombrosos, i, més rarament, sota estepes (Cistus). És un bolet indiferent a la naturalesa del sòl, que fructifica entre els mesos de setembre i de gener, encara que és més abundant a finals de la tardor, abans que arribin les primeres glaçades.
El barret pot arribar a mesurar 8 cm de diàmetre, tot i que les mides habituals són de 3 a 5 cm; és una mica convex de bon principi, amb una protuberància o umbó al centre que gairebé sempre es manté en la maduresa, encara que alguns exemplars poden no presentar-lo.
Superfície finament esquamosa i de color gris fosc
La superfície del barret és seca i esta recoberta per petites esquames de color gris. El barret generalment és de color, gris fosc, gairebé negre al centre i una mica més clar vers el marge, encara que també es troben exemplars de color gris clar. Les lamines estan una mica separades i són molt sinuades (tenen una depressió en arribar al peu); el seu color és molt més pàl·lid que el del barret, d’una tonalitat blanc grisosa característica. La cama és llarga, cilíndrica, més estreta a la base i generalment llisa. De vegades es poden arribar a diferenciar restes de cortina sobre la cama, poc evidents i que aviat desapareixen. La carn del fredolic és molt fràgil i trencadissa, de color gris. L’olor que desprèn és neutra; el sabor no és remarcable.
El color de l’esporada és blanc, no amiloide, característica comuna a tot el gènere. Les espores són llises, no tenen porus germinatiu i mesuren 5-8 x 4-5 pm.

Confusió perillosa amb el fredolic bord
Dins del gènere Tricholoma existeixen algunes especies tòxiques que cal saber diferenciar de les comestibles. T. terreum es caracteritza per no tenir olor de farina i per la coloració gris blanquinosa de les seves lamines. La confusió amb T. pardinum, tòxic, és poc probable, ja que se'n diferencia pel seu port, molt més robust que el fredolic, la carn poc fràgil i amb olor de farina, les esquames del barret més destacades i per viure en llocs elevats, sobre- tot a les avetoses. T. virgatum també és una mica tòxic i es reconeix perquè la superfície del barret és llisa i perquè té un sabor molt picant.
Tricholoma terreum ISchaeff.: Fr.) P. Kumm. Fredolic, negret, brunet Castellà Ratón, negrilla; basc: Ziza arre; frances: Petit gris; Italià Cavarese;